Bèsties

Recopilant literatura per a les vacances vaig fer-me amb Bèsties de Joyce Carol Oates, una obreta del 2002 i traduïda al castellà el 2009.

Res coneixia de l’autora i, encara que soni fatal, vaig adquirir aquesta novel•la pel disseny de la seva coberta on surt una representació d’El Malson de Henry Fuseli [una visió personal d'un íncub].

Fuseli és un dels meus referents pictòrics des que me’l varen presentar en la meva llarga estada a l’Àfrica. Corria l’any 1984 i un company m’enviava des de Barcelona articles d’assaig sobre la figura i l’obra de H.P. Lovecraft. Aquests articles estaven comentats i recordo que en un marge em parlava [amb un traç molt tènue de llapis] d’en Fuseli i deia que, per inspirar-se, menjava carn crua...mai vaig saber si això era del tot cert o no però va omplir de glamour, somnis i fantasies la meva estada nord africana...

Bèsties no és exactament una novel•la de vampirs encara que, d’alguna manera, explota tot allò que defineix al vampir literari: Als anys 70 la Gillian, una estudiant de literatura, s’enamora bojament del seu professor i de la dona d’aquest, una escultora feromonal que arriba gairebé a esclavitzar-la. Aquesta parella utilitza com a reclam l’erotisme pregonat per D.H. Lawrence, fent presa en la sensualitat més genital de les adolescents per acabar pervertint-les en nom d’una set insaciable de joventut sense importar-los res l’efecte demolidor que té, aquesta experiència, sobre les noies.

El triangle entre la parella i les seves seduïdes té alguna cosa d’antinatural i de perillositat emergent que ha desplegat al llarg de la novel•la una ombra molt assemblada a la del vampir. També m’ha retornat a les meva joventut i a les lectures d’en D.H. Lawrence, H. Miller i A. Nin, lectures que van omplir espais que estaven destinats a ser viscuts en societat i on, en el cap d’aquell adolescent, sexe i literatura es varen confondre i barrejar, en plena metamorfosis de creixement.

L’Era de Dràcula

Imaginem per un moment que Van Helsing i els seus companys no acabessin amb el Comte Dràcula sinó que tot plegat hagués anat al revés i el monstre hagués arribat, fins i tot, a convertir-se en el Príncep Consort de la Reina Victòria d’Anglaterra.

Doncs aquest és l’escenari on es desenvolupa la magnífica novel•la de Kim Newman L’Era de Dràcula que, de decidir una continuació a l'obra d’Stoker, seria per a mi la perfecta candidata.

Res a veure amb la mediocritat de Dràcula: el no mort de l’Ian Holt i d’en Dacre Stoker, que tantes expectatives va desfermar l’any passat i que empal•lideix davant de l’obra d’en Newman a la que, a més, també fa l’olor d’haver vampiritzat.

Com deia, en aquesta novel•la, a l’Anglaterra del 1888, Dràcula ha maridat amb la Reina Victòria influint de forma decisiva en la seva manera de governar l’Imperi. Certes costums medievals que li van donar resultats amb la lluita contra els turcs han estat importades a Londres com ara els empalaments exemplars, que es poden dur a terme per a qualsevol acte contrari als gustos del comte. El cap de Van Helsing es mostra exposat patèticament a l’extrem d’una pica prop del Palau de Buckingham. A la ciutat, els vampirs [neonats] conviuen amb els humans [càlids] com si fos el preludi en el que es podria inspirar Daybreakers.

Però uns assassinats espantosos que tenen com a marc el popular barri de Whitechapel alteren aquest fràgil equilibri. Algú es dedica a desbudellar sistemàticament i malaltissa a prostitutes neonates...curiosament es fa dir Jack. I aquí és on entren en escena Charles Beauregard, membre del Club Diògens [recordeu Sherlock Holmes a l’aventura de l’intèrpret grec?] i Genèvieve Dieudonné, una preciosa vampira més antiga i d’un llinatge diferent que Dràcula. Aquesta parella col•laborarà en treure’n l’entrellat de tot plegat en mig d’una societat corrupta on es barreja l’ambició de poder amb la conspicuïtat més sòrdida.

Igual com volien fer Ian Holt i Dacre Stoker a Dràcula: el no mort, a L’Era de Dràcula apareixen diferents personatges reals [Wilde, Stoker, Bathory, la mateixa reina Victòria, etc] i de ficció [Dr Jekyll, el Dr. Moreau, Carmilla, etc.] més o menys contemporanis que, aquesta vegada sí, en Kim Newman els inclou amb molt d’encert en mig d’una prosa ben escrita i d’un argument ben portat, d’aquells que et fan voler llegir més.

La bona noticia és que aquesta novel•la forma part d’una sèrie amb tres títols més dels quals, el següent [El Sanguinari Baró Vermell] el tinc previst per aquestes vacances juntament amb el pack d’aventures de Genèvieve que va publicar el mateix autor amb el pseudònim de Jack Yeovil.

Memòries d’una menor immortal

“Hola, me llamo Alba, tengo trece años y lo que más me gusta en la vida es chupar”

Aquesta és la descripció que fa de si mateixa la protagonista d’aquesta deliciosa novel•la de vampirs ambientada a Barcelona i que té com a subjecte principal a una vampira de quaranta anys a la qui varen eternitzar quan tot just en tenia tretze.

L’argument és senzill i escabrós: A aquesta eterna púber i a les seves gòtiques amigues, se’ls en va la mà amb un porter de discoteca al qual deixen sense gota de res [ni tan sols de sang…] després d’haver-li mostrat el cel a la terra [o l’infern.. tant se val…]. Arran d’aquest desafortunat incident es desferma el recel de la policia i la ira de la comunitat vampírica local, la qual, com sempre, intenta mantenir la seva eternitat, passant desapercebuda i discreta.

Escrita de manera àgil i calculada, aquesta novel•leta, que participa una mica de l’estil d’en Christopher Moore, genera un fil de suspens finament adobat per l’erotisme i experta tensió sexual que crea la protagonista amb la lubricitat de les seves idees, la perillositat social que desperta el seu aspecte infantil i la peculiar relació sàdica que té amb el sinistre personatge que la va eternitzar.

Pel que es veu, l’anònim autor és algú del món editorial que, a més, és molt conegut públicament. I sembla que aquesta és la raó de no haver signat aquesta novel•la on la vivesa dels seus continguts ni són exagerats, ni es troben, des del meu punt de vista, fora de lloc.

Us deixo amb aquest vídeo perquè acabeu de fer boca…:

La modelo que es maquilla és Kanon Wakeshima, i aquí la podeu veure en una altra faceta seva força interessant...:

Nephilim

De petit sempre em quedava encantat a l’església amb les imatges dels àngels dels vitralls o d’aquells mal dibuixats en els frescos de les parets.

Hi havia alguna cosa que no quadrava en l’ordre celestial, una despesa extraordinària en el fet d’assignar, a criatures tan perfectes, la cura i prestació de serveis als humans.

D’aquella submissió, que es veia clarament imposada, s’intuïa sempre una humiliació potencialment perillosa tant per al client com per al patró. De tanta multitud i bellesa angelical no es podia esperar res de bo...

A mesura que em feia gran i prosperava -pel meu compte- en els textos bíblics [sempre he pensat que no ens varen ensenyar religió sinó tan sols a creure com xais] no parava de trobar episodis on aquelles criatures de rostre dolç i bellesa daurada exhibien massa fàcilment una crueltat apocalíptica quan se’ls donava una mica de corda. Recordeu-vos sinó de l’àngel exterminador que matava a tots el primogènits d’aquelles cases on les portes no estiguessin marcades amb la sang d’un xai. O de la parella d’àngels amb aspecte ari que es varen plantar a casa d’en Job un dia abans que Sodoma i Gomorra passessin a ser llegenda.

Alguna cosa no quadrava en aquella visió de caparrons rinxolats amb dues aletes i la mirada líquida fixada en Déu i el sentiment que, potser empàticament, s’intuïa del seu paper subsidiari a la Creació.

I llavors era quan se’ns mentia amb allò de que els àngels no tenien sexe ni sentiments dolents; mentida que, com moltes altres coses, va romandre al calaix dels misteris fins que no varen arribar lectures més serioses com ara el Paradís Perdut d’en Milton [per cert, recreada amb els imponents gravats d’en G. Doré] o la Rebel.lió dels Àngels d’Anatole France que em varen obrir els ulls a una lectura diferent de certs passatges de la Bíblia:

“Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, els de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per muller totes les que van voler... Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s’unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d’altres temps, homes famosos.” [Gènesi, 6. Versió de l’Abadia de Montserrat]

Els fills que hi va haver entre els àngels i les dones són els nephilims, éssers pseudoangelicals dels que Danielle Trussoni n’ha extret prou suc com per fer una novel.la que no sé si qualificar de bona o dolenta, però sí que ha estat capaç de distreure’m momentàniament del vampir per sintonitzar amb les meves sospites...

Aquí teniu la presentació de la novel.la:

Compilacions i antologies

Personalment no m’agraden les compilacions o les antologies sobre vampirs, la qual cosa no vol dir que no en tingui una gran quantitat. Moltes vegades són l’única oportunitat d’accedir a alguna raresa difícil de trobar. L’efecte col•lateral és que tinc múltiples versions de La Morta Enamorada de Gautier o de El Vampir de Polidori, els quals solen ser una constant en aquestes edicions.

El perill de les compilacions és que, en ments científiques, acostumades a abordar els temes amb metodologia i rigor, aquests llibres porten a una lectura seqüencial dels diferents contes, la qual cosa pot suposar una saturació del tema i un mal abordatge d’algunes joies de la literatura sobre vampirs que es troben barrejades i sepultades amb altres obres secundaries, subsidiàries o menors.

Malgrat sigui cert que El Vampir de Polidori [concebut entre les mateixes parets i al mateix temps que Frankenstein] hagi de trobar-se cronològicament al principi d’aquestes compilacions, crec que ha de ser llegit [molt] després de Dràcula per no enfosquir amb un badall d’avorriment l’obra d’Stoker, molt superior segons el meu punt de vista.

A més, no hem de perdre de vista que aquestes edicions responen a un reflex de màrqueting que requereix de petits contes que puguin ser enquadernats amb un títol seductor [i de moda...]com ara Vampirs, Vamps, Sanguinarius, etc. I que, com a conseqüència, obres més voluminoses com la d’en Farrington o la d’Stoker siguin obviades en aquesta presumptuosa evolució del mite.

La meva opinió és que la literatura seriosa de vampirs té sis obres cabdals que, independentment de les influències que hagin rebut o de l’ordre en que van aparèixer, mereixen ser abordades en primer lloc i en aquest ordre: La Morta Enamorada [T. Gautier], Carmilla, [J.S.Le Fanu], Dràcula [B.Stoker], els Redivius [G. Farrington], Soc Llegenda [R. Matheson] i Déjame Entrar [J.A. Lindqvist].

Lluny de ser, per bàsic, superficial, aquest sextet dóna una perspectiva profunda del vampir literari que pot ser adornada [o no] amb el concepte del vampir-mujic dels autors de l’Est o amb incursions que, amb més o menys rigor, han fet altres grans autors de la literatura fantàstica en el tema del vampir [Baudelaire. R. Darío, A. Derleth , etc].

Així doncs, la meva orientació per a aquelles persones que amb ànim d’endinsar-se en aquest fascinant mite hagin adquirit una compilació de contes de vampirs és que abordin primer aquests sis títols, malgrat això suposi tancar momentàniament aquestes edicions i recórrer, si es troba a faltar, a la novel•la singular.

VampiriaDe...

Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment, ingènuament- com infinit.
[conversa al Dry Martini. Barcelona, gener de 1993]

Sento nostàlgia i no puc evitar experimentar aquest sentiment no tan sols pel passat, sinó pel futur que sé que esdevindrà passat, que és el mateix que sentir aquest terrible dolor melancòlic pel present que ja visc.

Potser per això, de vegades, li agafo la mà per tal de memoritzar el seu tacte i no puc deixar de sentir una infinita tristesa de veure, en la joia de la seva mirada, la segura indiferència del futur.

- Per què tens la mirada tan trista? –em pregunta des del present – Per què ja no hi ets- li contesto jo des del futur.

Tinc la sensació de que contínuament visc la meva història i no puc deixar de veure’m, en els ulls dels altres, com un mort.

"Vampiros" de Javier Arries

En el folklore, fora de l’abast del còmic, de la novel•la i del cinema hi ha el món dels vampirs de veritat. Un món on s’ensumen els vapors corromputs d’una vegetació putrefacta i humida, pròpia de zones boiroses i pobres on el vampir està desproveït de tota riquesa i sofisticació. Se’ns presenta vestit amb arpilleres corretjoses, normalment en el cos d’un pagès de vida tèrbola, ignorant, desdentat i brut.

Crec que ja he comentat alguna vegada que res en sé d’aquest vampir i, tret d’alguna raresa aïllada i d’edició recent com ara el vampir de Ropraz, no tinc a la meva llibreria documentació suficient que em permeti moure’m amb desimboltura amb aquest personatge tan present en les llegendes i en la cultura popular d’arreu del món.

Confesso que, fins ara, sempre m’ha fet mandra explorar aquests territoris empantanegats i que tan sols la perspectiva de revisar documentació al respecte em feia sentir la flaire rància i fungosa d’escenaris oblidats, habitats per éssers grotescos que exhibeixen impúdicament i a tothora una cruesa pròpia de ments profundament desproveïdes que fan pensar, de manera fàcil, en cervells esgarrats i deformes.

Però tot això va canviar quan, ara ja fa tres anys, paral•lel al començament d’aquest blog i arran d’una entrevista trobada de manera fortuïta a la contraportada de La Vanguardia , vaig descobrir a un autor que admiro per la seva capacitat de projectar llum en aquestes foscors abissals amb la racionalitat pròpia del científic i la sensibilitat que tan sols tenen aquells que saben que, com deia en Rafael Llopis prologant a H.P. Lovecraft, la màgia és tremendament efectiva quan se sap purament subjectiva.

Però aquesta admiració s’ha transformat en un afecte sincer quan amb un estil amable i lleuger ha comentat esporàdicament i freqüent a algun post animant continuar amb el VampiriaDeProfundis i difonent-lo a persones i col•lectius d’allò més interessants i totalment desconeguts per a mi fins ara.

Sempre he cregut de manera literal amb allò del llibre de capçalera i que cadascú el tria en funció d’uns criteris molt íntims que, en el meu cas, consisteixen en que aquest llibre faci la funció dels aiguaders del desert, que aixecaven un mirall davant de l’assedegat per recordar-li que era mortal. Així doncs, a qui em conegui bé no li sorprendrà que a la meva tauleta de nit tingui de manera permanent la versió traduïda del grec per Joan F. Mira dels Evangelis i el llibre de l’Apocalipsi i el que per a mi és el millor assaig en llengua castellana sobre vampirs: Vampiros d’en Javier Arries, un llibre seriós i complert que il•lumina el polièdric rostre d’aquest personatge que defuig la llum i que recomano tenir sempre a mà.

_____________________________________________
Javier Arries impulsa un grup a Facebook [vampiros: bestiaro de ultratumba] que enriqueix sovint amb investigacions vers la figura del vampir al folklore d’arreu.