Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment, ingènuament- com infinit.[conversa al Dry Martini. Barcelona, gener de 1993]
Sento nostàlgia i no puc evitar experimentar aquest sentiment no tan sols pel passat, sinó pel futur que sé que esdevindrà passat, que és el mateix que sentir aquest terrible dolor melancòlic pel present que ja visc.
Potser per això, de vegades, li agafo la mà per tal de memoritzar el seu tacte i no puc deixar de sentir una infinita tristesa de veure, en la joia de la seva mirada, la segura indiferència del futur.
- Per què tens la mirada tan trista? –em pregunta des del present – Per què ja no hi ets- li contesto jo des del futur.
Tinc la sensació de que contínuament visc la meva història i no puc deixar de veure’m, en els ulls dels altres, com un mort.
Entrades
És cert que, sols pel fet de néixer, tots portem un mort dins nostre, però si la propietària d’aquesta ma que t’agrada acaronar et mira i se li omplen els ulls de joia… llavors el que ella veu quan et contempla, també està dins teu, i si ets capaç de provocar espurnes de felicitat en la mirada de l’altre… enhorabona, és més del que molts poden dir!
ResponEliminaLa lucidesa és una malaltia que no té cura, però es pot atenuar el dolor que provoca, i pel que veig, tu ho tens fàcil: concentra’t en aquesta pell i aquests ulls, ara i aquí. El futur ja arribarà… i vés a saber què et porta; sovint és la indiferència… però no sempre!
(Molt bona reflexió. Gràcies per compartir-la.)
Quin post...! A mida que passa, cada cop estic més segura que això que en diem temps està fet de coses inexistents, que tan sols és una mena de fil per mantenir connectats allò que anomenem passat (o la ficció que el configura) amb allò que intentem albirar des de la incertesa i que hom ha tingut a bé posar-li el nom de futur. I el temps, en tot aquest escenari, és tal sols una magnitud que ens permet [talment com un fil d'Ariadna] recórrer una història vital més imaginària que real, però que només ens ho deixa fer de manera lineal.
ResponEliminaCrec que ets un privilegiat de sentir aquesta melangia, de poder-la expressar tan vívidament. Això és quelcom que els simples mortals no podem fer, ocupats com estem en fer llaçades al fil per immortalitzar quelcom que –un cop convertits en cendres– s’esmuny amb el primer cop de vent. Benaurat tu que no tens l’imperatiu absurd de perpetuar-te.
@Francesca, @Anna: Moltes gracies per la calidesa i elaboració dels vostres comentaris...
ResponElimina