Fangtasia

Deia algú que el fenomen del vampir reflecteix actualment l’angoixa existencial dels més joves. Potser per això hi ha tal profusió d’històries de vampirs en el moment actual. Mireu sinó la quantitat de guions de series televisives, pel·lícules, literatura i còmics que hi ha en circulació, fa, mai millor dit, esgarrifor.

Acabo de llegir-me la novel·la de Charlaine Harris: Muerto hasta el anochecer. La primera de la nissaga Sookie Stackhouse (Southern Vampire Mysteries) que ha inspirat la sèrie de televisió TRUEBLOOD.

L’obra no està malament, cal que no hi anem a buscar cap joia de composició literària, ara bé, té el que s’ha de tenir: uns personatges definits i una trama que es manté en suspens fins al final. També porta incorporada una dosi pànfilo-rosa extra que cal tenir en compte, però és suportable. Quedi clar que l’obra és lleugera, lleugera...per passar l’estona...

La història va de vampirs integrats a la societat humana, gràcies a què els japonesos han produït un tipus de sang sintètica que es ven a les barres dels bars com si fossin mitjanes de les nostres.

Vampirs compartint amb humans, generant-se tot tipus de relacions socials, afectives i comercials (aquestes últimes molt interessants) al voltant d’aquesta nova convivència. A partir d’aquí, s’obren les esperades fissures en aquest model de nova ciutadania, complicant-se les relacions i generant la tensió necessària per a la història.

Fa pensar en els conflictes entre blancs i negres al sud dels Estats Units (de fet l’autora és de Mississippí) i sembla com si aquesta novel·la permetés l’anàlisi sense entrar directament en el tema. Vaja, guardant les distàncies, el que va suposar la sèrie Star Trek en el seu temps. S’ha de veure com segueix la resta...
_______________________________
Fangtasia= joc de paraules entre fang (ullals) i fantasia. A la novel·la és el nom d’un bar de vampirs.

Sobre Dampyr i Vampiria…

Darrerament rebo [via e-mail] comentaris en forma de pregunta sobre els meus interessos o la meva manera de ser degut a mantenir un blog com aquest… Amb certa preocupació se’m veu com un friki...

Bé, crec que no puc negar aquest qualificatiu ja que, a més a més de la literatura, cinema o còmic sobre vampirs, també m’agrada Star Trek, Star Wars, El Senyor dels Anells, etc. M’he llegit amb devoció a Michael Ende i, a la meva llibreria hi ha un assortiment suficient de novel·la policíaca, fantàstica i de ciència ficció com per no avorrir-te en el cas que un cataclisme et mantingués tancat a casa durant uns anys...

És a dir, com a freak no tinc remei i, si estiguéssim a l’Edat Mitjana, segurament aniria a parar a la foguera sense cap contemplació.

També noto certa inquietud per si tinc un interès especial per la sang...doncs... crec que no! Vaja! si fes Medicina m’avorriria l’hematologia, m’agrada la carn poc feta però fins un punt i quan em fan una anàlisi de sang giro la cara en sentit contrari al de la punxada per no marejar-me...

Definitivament, crec que no tinc cap interès especial per la sang.

El vampir ha estat un personatge perenne a la literatura per part de la majoria dels grans autors. D’alguna manera sembla que tothom ha sucumbit a la seva fascinació, des de Cervantes a Rubén Darío passant per Augusth Derleth, Guy de Maupassant, etc.
La potència eròtica, sobrenatural i l’estètica del vampir continua omplint la imaginació de milers de persones a l'actualitat i, si no, vegeu els índex d’audiència de pel·lícules com ara Dràcula, Entrevista amb el Vampir o la darrera, Crepuscle, que malgrat ser un dels pitjors exponents del gènere, porta de cap a milions d’adolescents...

En el folklore i la religió de tot el món el vampir ha estat associat a multitud d’esdeveniments. Des de les bruixes fins als cristians [que bevien la sang del Crist] varen ser acusats de vampirisme...

El vampir sempre ha estat de moda, la seva no vida al llindar de la mort. La bestialitat dels seus comportaments combinada amb la capacitat de desfermar les passions més fortes ha convertit aquest personatge en una eina de plaer estètic i excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà.

Perquè no havia d’interessar-me doncs aquest tema?

Erzsébet Báthory

Un dels personatges que no pot faltar en el llistat de blood killers d’aquesta pàgina és justament un dels més fascinants. Potser perquè, en tractar-se d’una aristòcrata, es va mantenir en secret la seva història fins dos segles després de la seva mort i, mentrestant, es varen teixir una multitud de fantasies. El cert és que, ara per ara, la vida i obra de la comtessa Erzsébet Báthory és una llegenda.

Durant molt temps vaig pensar que la Báthory era la veritable inspiració d’Stoker per al seu Dràcula, no sé, el fet que estigués fascinada per la sang, que les seves víctimes fossin noies joves, que voltés de castell en castell per no exhaurir els diferents rebosts, que fos comtessa...em portava més connexions que no pas en Vlad Tepes que, a banda de ser sanguinari, lluïa el títol de Draculea per pertànyer a l’Ordre del Dragó i res més. Al 2005, en Javier García Sánchez va publicar: Ella, Drácula. On, a banda de proporcionar un quadre exhaustiu i sensacional de l’entorn de la nostra protagonista de mans d’un servidor imaginari, també afirma a la contraportada que és ella i no en Vlad la veritable inspiració del mite.

Si hagués de recomanar una obreta al voltant de la nostra comtessa, recomanaria la de la Valentine Penrose per semblar completa i a l’hora gaudir de la delicadesa d’estil d’una poetessa, a part, l’edició és deliciosa.

Deixo aquí una plana interessant per si voleu documentar-vos més. Paga la pena...

Sempre Eva

Decidit a fer les darreres mandonguilles dampyriques amb les idees, d’aquest any, porto aquesta làmina (dalt) de Paul Delaroche , La Jeune Martyre que em va encantar quan vaig visitar, ara ja fa massa temps, el Louvre. No és l’obra complerta, es tracta d’un fragment. Li falten dues figures difoses, presumiblement masculines, que s’allunyen de l’escenari de l’execució.

Em pregunto exactament què em va fascinar de l’obra i m’aterra pensar que, a banda de l’hiperrealisme (para l’atenció en la transparència de les aigües i en la tècnica necessària, impossible, per aconseguir-la), no em trobés atrapat en l’estètica d'una situació que, si t’hi pares a pensar, és més pròpia d’un episodi de bondage on a algú se li ha anat la mà.

Totalment hipnotitzat per la imatge, un acaba preguntant-se, més que el perquè d’aquest fatal desenllaç, si els malfactors han aconseguit el que volien, i és quan et fixes en si té la roba trencada, o en si hi ha alguna part del cos a l’aire que no toca. El que sembla clar és que tant si s’han sortit o no amb la seva, ella ha fet l’impossible per evitar-ho. No passeu d’observar l’anella de santedat que sura sobre el seu rostre, distinció atorgada pel Pare a la filla que no l'ha deshonrat... l’ideal patriarcal de la dona: sotmesa, passiva, ...morta.

Crec recordar haver comentat en algun lloc l’origen misogin de la vampira. Com s’encabeixen en aquest personatge tots aquells trets de la dona díscola que ha optat per una forma de vida ignominiosa, totalment allunyada dels valors que han de caracteritzar l’actuació d’una dona com cal. Així la vampira se’ns presenta activa, descucada, seductora, independent, sexual. Tot el contrari de la màrtir d’en Delaroche.

Potser hi ha qui vol veure, en aquest personatge, una prolongació de la Lilith hebrea però, des d'el meu punt de vista, a la literatura, des de la Clarimonda de Gautier fins a la Lucy Westenra d’Stoker, passant per la Carmilla de Le Fanú, la vampira no deixa de ser una variació més del mite d’Eva que tempta i arrossega irremissiblement a qui la segueix cap a la mort o, si més no, cap a una no-mort, per a mi, molt més interessant...

Vampyrus eris in aeternum

Ara fa poc, comentava que el vampirisme ha estat utilitzat, en la literatura, com a excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà. De la mateixa manera, a la vida real, el vampir ha servit també com a contenidor de tot allò bestial que la humanitat no ha volgut assumir com a propi, exercint vers aquesta projecció de si mateixa, una actuació, si cap, encara més infame.

Aquest és el cas del Vampir de Ropraz, una història real que ens arriba en clau novel·lada per Jacques Chessex i que explica els fets de Ropraz allà pel 1903.

L’argument gira al voltant d’uns casos de necrofília succeïts a aquest llogaret suïs perdut del món, i de com la població es ceba en un boc expiatori que és, en si mateix, una excrescència de la mateixa societat que l’assetja.

Una novel·la curta (o un conte llarg...) molt ben escrita, amb una història que pot ser cosina germana del cas de l’Enriqueta Martí (1912).

Bones festes

Sense títol

Ara ja fa uns mesos, vaig fullejar un dels llibres de la saga creada per Stephenie Meyer i vaig abandonar la novel·leta a la lleixa de la llibreria per trobar-la terrible i insuportablement cursi. És per això que, per pura ètica dampyrica, m’inhibeixo d’anar a veure un altre dels darrers fenòmens de massa hipertaquillers que està arrasant entre les adolescents de l’hemisferi occidental.

D’una altra banda, em sembla realment positiu inocular en l’imaginari dels joves aquest mite ja que permet:

1.Combinar la força de l’eros amb el tànatos més sinistre.
2.Obrir la imaginació al voltant dels espais fronterers amb la mort, en un moment de veritable crisi d’elegància supersticiosa.
3. Elevar el caràcter romàntic dels cementiris :-)
4. Dur a terme una anàlisi de la història de la literatura a partir del seguiment d’aquest personatge. Ja que no hi ha moment ni quasi bé autor clàssic que no el toqui.

De tota manera, dubto que la pel·lícula dirigida per Catherine Hardwicke arribi a assolir qualsevol d’aquestes finalitats amb uns personatges pastissosos totalment allunyats de la inquietud corrupta que ha de produir estar prop d’un vampir i un argument més propi d’un Superman fluix (fins i tot s'hi troba l’escena on noi agafa noia per la cintura i se l’endu a fer un vol...).

Al final, l’efecte pot ser contrari i passar [però en clau vampírica] com quan, no fa gaire, preguntaves a un nen: Qui va ser qui va donar la volta al món en 80 dies? i tot seriós et contestava: Willie Fox!

De l’autora (Stephenie Meyer) sé que és mormona [la qual cosa no suposa res, també ho és en Orson Scott Card salvant les diferències] i que ha triat una poma per a la portada perquè simbolitza l’elecció i l’amor prohibit entre els personatges. Tot un desplegament del cursi que es pot arribar a ser i de la frivolitat vers la interpretació iconogràfica del Gènesi... (deu ser aquest el punt de vista de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies?)

També ha dit que la idea de la novel·la se li va acudir en un somni, establint així, com qui no vol la cosa, una relació amb Mary Shelley, que també va somiar el que després va ser en Frankestein o el modern Prometeu,...quina barra que tenen algunes...!!

En fi, em queixava de l'Anne Rice...