Enriqueta Martí Ripolles

Crec que era en Montalbán qui deia que una ciutat, per a ser considerada com a tal, havia de conjuminar tres trets distintius: un bon servei de taxi, jazz i novel·la negra. Afegiria a aquests trets el fet de tenir el seu vampir propi, i Barcelona, té tots els requisits per a ser considerada una gran ciutat segons aquest cànon.

Suposo que ja esteu al corrent del cas de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, que va commocionar als barcelonins amb la seva original manera de gestionar els recursos infantils de la ciutat. El més curiós és que, a banda de ser una psicokiller, també era una addicta al Bloody Mary versió original.

Sembla ser que l’Enriqueta ara està de moda... No deixa de ser significatiu que, contràriament al que passa amb altres mites de la literatura fantàstica (licantrops, etc.), el vampir sempre estigui de moda, oi?

Es per això que, a banda dels programes televisius que podeu haver vist, us recomani la lectura de la novel·la d’en Fernando Gómez on descriu, en clau de ficció, els fets en boca dels personatges que varen tenir algun contacte amb ella.

Si voleu més raons per llegir el llibre, teniu el plaer de la visió costumista d’una Barcelona, en color sèpia, sempre atractiva pels i per les amants de la ciutat.

Fa que pensar que, en un mateix moment, convisquin diferents estrats socials, dels més avançats (tecnològicament parlant) fins els més atàvics i impensables. Sempre s’està especialment inclinat a pensar que això va passar en un moment del passat remot (en aquest cas al 1912), però estic convençut que aquesta convivència es dóna sempre, en tots els temps: passats, actuals i futurs.

Observatori Dampyr (2)

Treure la pols als llibres comporta un doble efecte temporal un xic contradictori, per un costat elimines un indicador clar del temps que porta l’obra a la prestatgeria i, a la vegada, et retorna nostàlgicament al moment en què el vas llegir.

El temps immens emprat en endreçar la llibreria no es deu tant a la quantitat de llibres com al fet de quedar-se badant, fullejant les esgrogueïdes planes d’alguna obreta aparentment oblidada. Això és el que m’ha passat en trobar-me amb el De Profundis.

Vaig aprofitar l’oportunitat de llegir aquesta obra meravellosa, ara ja fa uns quants anys, en una estada temporal al nord d’Àfrica, una nit d’insomni obligat.

Jo ja venia d’una altra obra d’en Wilde, El Retrat d’en Dorian Gray, el qual ja m’havia deixat les atribolades i lògiques reflexions que molts anys després es concretarien en un concepte com ara el de Karma. Però el De Profundis va ser diferent. Crec que mai més m’he tornat a trobar amb una reflexió tan complerta i genial vers la vida i l’horror a perdre-la, inexorablement, al ritme de bategades rítmiques, lentes, fatals...

Com ja sabeu, el De Profundis és una carta que O. Wilde va escriure des de la presó de Reading, després de ser condemnat per tenir contactes homosexuals amb el jove Alfred Douglas. Aquesta carta va dirigida al jove, el qual va desproveir lentament a en Wilde de tot el que tenia, des de la seva fortuna fins a les ganes de viure. El procés està descrit descarnadament i magistral al llarg de tota la carta on es barregen episodis de la relació amb reflexions sobre aspectes fonamentals de la nostra existència.

La sensació final és la d’haver assistit al darrer alè d’un moribund que es debat, fins l’últim moment, amb l’ésser que l’ha anihilat.

...Vas voler que t’ensenyés el plaer de viure i el plaer de l’art; però potser he estat cridat per ensenyar-te quelcom més valuós: el valor i la bellesa del dolor.
El teu amic que t’estima,

Oscar Wilde

Estratègies vampíriques

Pensava en una adaptació al cinema d’una novel·la, crec que d’Stephen King, on es veia una nena que rebia les visites d’un amic seu mort anys enrere.

Aquest amic vampíric es presentava per la finestra de la seva habitació, situada al segon o tercer pis de la casa. Cada nit se li apareixia i desplegava tota una estratègia de seducció per tal que li obrís la finestra i el deixés entrar...

A Dràcula, la malaguanyada Lucy és atreta el primer dia pel Comte al jardí de casa seva, on la vampiritza per primera vegada.

Entre les propietats dels vampirs literaris està el fet de poder-se convertir en qualsevol cosa animada o inanimada, sòlida, líquida o gasosa, i així poder penetrar a les cases de les persones que escullen però, i aquí està la gràcia, han de ser primerament convidats a fer-ho. Un cop entren una vegada, ja no necessiten mai més permís... D’aquí una de les causes que expliquen el poder de seducció i fascinació del personatge del vampir.

Interessants les correlacions que es poden establir entre aspectes com aquests i la nostra vida quotidiana oi?
__________________________________________________________________
PS. Lamento haver tardat tant en aquest primer post de l’any, però vaig una mica liat de feina... a veure si torno, almenys, a l'aparició setmanal.

Denuncia

Estaba el último hombre del mundo sentado en su casa cuando, de repente, llamaron a la puerta…
(La historia de terror más corta)

I

Si todavía estáis a tiempo, y no lo habéis hecho ya, leed Soy Leyenda de Richard Mathesson (1954). Es, desde mi punto de vista, el nivel evolutivo más elevado del desarrollo del vampiro en la Literatura.

El argumento: Robert Neville, es, aparentemente, el único superviviente de una pandemia que ha convertido a toda la humanidad en vampiros. Neville dedica el día a proveerse de alimentos y a exterminar a los indefensos vampiros aprovechándose de la luz del sol. De noche se blinda en su domicilio y se defiende de ellos sumergido entre los vapores del whisky y las notas del segundo concierto para piano de Brahms.

Esta novela sintetiza en menos de 200 páginas el horror de la soledad y la tensión de ser depredado por unos seres a caballo entre el vampiro más seductor y el zombi más infecto.

Demasiado tarde se da cuenta de que ha tratado por igual a dos tipos de vampiros, el clásico, para entendernos y a otro que es producto de la pandemia, civilizado y que produce por su cuenta el plasma necesario para evitar nutrirse de otras personas. ¿De donde sale el vampiro clásico? Es poco importante a efectos de la novela. La conclusión hace referencia a la posible variabilidad del concepto de normal y no digo más…

Lo que sí quiero dejar claro es: En la novela, Robert Neville no es un teniente coronel del ejército norteamericano, ni un científico afamado, ni un héroe que muere para salvar a la humanidad, ni nada parecido.

II

Mantengo la hipótesis de que Soy Leyenda es una novela singular, de aquellas que proveen de escenarios originales que alimentan otros desarrollos literarios.

Un ejemplo lo tenemos en La Piel Fría de Albert Sánchez Piñol (2003).

Desde mi punto de vista esta novela bebe de tres fuentes privilegiadas: El Tarzán de

Edgar Rice Burroughs (1914), básicamente el inicio, cuando el protagonista llega a la isla y describe el estado en el que se encuentra la cabaña habitada por su predecesor; El horror de Dunwich de H.P. Lovecraft (1928), donde es imposible no establecer una relación entre los seres anfibios descritos por el maestro del horror y los que visitan al protagonista de La Piel Fría; y Soy Leyenda (Mathesson, 1954) aquí, la situación de soledad, asedio y defensa desesperada son casi idénticas.

Para mí, Albert Sánchez Piñol aporta el valor añadido e incuestionable de una combinatoria ejemplar de estos tres elementos y de una reflexión sobre la permanente pugna entre lo moral y lo sensorial de la naturaleza humana.

III

Es una pena que todas aquellas personas que no han leído a Stoker, estén convencidas de que Drácula es una historia de amor a raíz de la versión que, de la novela, hizo Coppola (1992). No hace mucho hubo alguien que me defendía desesperadamente la inclusión del mito (no de la película) en el género romántico. Cualquier persona que haya leído la novela no tendrá ninguna duda en que el planteamiento desafectado y los orígenes inciertos del personaje la sitúan en el más puro estilo gótico. La relación amorosa entre Drácula y Mina es una invención coppoliana que nos aleja de la novela. Si habéis leído el libro y habéis visto la película me daréis la razón.

No voy a cuestionar la legitimidad de versionar obras clave con tanta distorsión (aunque la Hammer nunca aseguró que sus versiones de Drácula fueran la planteada por Stoker, ¡y eso que eran serie B!) pero alguna cosa parecida puede suceder, salvando las diferencias, con el Soy Leyenda estrenado recientemente y protagonizada por

Will Smith.

Sin entrar en el ritmo de la película, extremadamente aburrido en sus tres cuartas partes y con una resolución excesivamente vertiginosa al final, el argumento no tiene nada que ver con la novela. Es otra historia que nos habla de altruismo americano, de salvadores de la humanidad, poco de vampiros y nos aleja del planteamiento crítico de Mathesson. Nada que ver.

Un consejo…pasad de ver la peli y leeros la novela, espero haber llegado a tiempo.

Tarocco

Llegeixo…

La extraordinaria fuerza de atracción que representa el icono del vampiro proviene de la facilidad con que cada hombre y mujer se identifican con él… En el vampiro, luz y sombras están amplificados: son más visibles, más evidentes y más claros; y en el fondo siguen siendo un espejo de nosotros mismos…

Aquest fragment el podeu trobar al I Tarocchi dei Vampiri, un magnífic maç que il·lustra, en 78 cartes, les possibilitats de la vida d’una persona, això sí, en clau vampírica.

El Tarot funciona com una síntesi de totes les doctrines, experiències humanes, etapes i situacions que constitueixen la vida mateixa, i és en aquest sincretisme on radica la seva fascinació i el fet que s’hagi vessat, inútilment, tanta tinta vers els seus orígens (de si els egipcis, de si la càbala..).

El Tarot més antic que es coneix és el Visconti-Sforza de 1441 (jo en custodio una reproducció cedida pel meu estimat amic Fan Hellthink). Sembla ser que fou un regal per a la boda de la filla del duc de Milà (Bianca Maria Visconti) amb Francesco Sforza. Val a dir que, en aquells moments, el Tarot no es feia servir com una eina d’endevinació, tal i com ho tenim associat ara, sinó que era un joc de cartes i també s’utilitzava com a instrument de meditació i autoconeixement, la seva vessant més interessant. Si recordeu Les Amistats Perilloses, en una de les escenes, a casa de la tieta d’en Valmont, es veu a aquesta dona amb un joc de cartes a les mans on una és girada... es tracta de La Mort del Tarot de Visconti, que apareix com una picadeta d’ull, a la nostra mirada.

Però on volia anar és que, de la multitud de Tarots editats, n’hi ha que fan referència directa al tema d’aquest blog. Existeix una veritable Galeria Dampyr de Tarots.

Teniu per exemple el que he referit al començament del post, I Tarocchi dei Vampiri d’en Minetti/Mammucari, molt adequat per a la interpretació atesa la cura de la seva simbologia, un pèl llòbrega i tètrica.

Un altre és The Vampire Tarot de Nathalie Hertz, una mica més infantil però interessant, sobretot el desenvolupament dels arcans menors.

Darrerament s’ha publicat el Tarot Favole de la Victoria Francés. És aquest un Tarot de luxe, amb les imatges de la sèrie que li dóna el nom. Curiosament les espases, copes, ors i bastons es transformen aquí en: papallones negres, roses negres, màsqueres venecianes i creus. Una preciositat!! Hi ha, però, un defecte i és que han col·locat les instruccions d’un tarot clàssic qualsevol, de tal manera que...ves a saber a què fan referència les papallones!
De tota manera, pot ser un bon regal de cara a les festes que s’apropen.

I parlant de regals, un altre Tarot de culte és The Labyrinth Tarot, del magnífic dibuixant de còmics Luís Royo. Un joc de cartes preciós, un pèl petit pel meu gust, però podeu fer-vos amb el llibre que porta el mateix títol i té totes les il·lustracions de les cartes...exquisit.

Els vampirs necessiten la teva sang...fes-te donant!

Suposo que ja esteu al cas de la nova sèrie que estan emetent a Calle 13 (Blood Ties)

Afortunadament, encara hi ha qui li continua donant voltes a les idees interessants...potser encara hi ha alguna esperança per al món actual?

La idea perduda

És sabut que, profunditzar molt en un tema i descriure’l perquè es comprengui pot portar, a qui ho fa, a conclusions molt diferents i, fins i tot, contràries al que esperava.

Aquest és el cas (que ja anticipava en l’anterior post) d’un parell de llibres on els autors van arribar, crec jo, a llocs força distants dels que pensaven arribar a l’inici d’escriure la novel·la.

El primer cas és El Paradís Perdut d’en J.Milton. Com ja sabeu a aquest poema es descriu, principalment, la gran batalla del Cel i les seves conseqüències. El poema acaba amb la posada en coneixement d'Adam i d’Eva d’aquest conflicte per part de l’arcàngel Uriel (justament aquest fragment és el que va aprofitar Haydn per compondre el fabulós oratori de La Creació) i la pèrdua del paradís arran dels fets que tots i totes coneixem.

El personatge central d’aquesta història és en Lucifer i, des del seu punt de vista, Milton ens descriu l’escenari celestial; les expectatives de ser reconegut per déu; de com aquest, en canvi, delega en el seu fill responsabilitats que correspondrien a altres més qualificats; de com el fill es passeja pel Cel en plan xulesc; de com un conjunt de dissidents decideixen acabar amb aquest insult; de com els àngels fidels es comporten amb aires extrems, xenòfobs i superiors; de la pinta ària que té l’arcàngel Miquel...; de com en Lucifer es responsabilitza dels seus actes; del debat intern que pateix... Arribat un moment, el lector o la lectora empatitza tant amb el dimoni que no pot deixar d’identificar-se amb ell. El mateix que li devia passar a Gustave Doré en recrear amb els seus gravats El Paradís Perdut. Tan sols l’aspecte que li confereix a Lucifer ho diu tot (veure dibuix del post).

Comptava Milton amb aquest fet?

Fins i tot Anatole France sembla continuar aquesta percepció podent-se establir una relació entre aquest Lucifer i el descrit a La Rebel·lió dels Àngels. Novel·la que tracta d’un àngel de la guarda, que es dedica a llegir i a cultivar-se en el seu temps d’oci i arriba a la conclusió que el déu al que està servint (el fill descrit per Milton) no s’ho val i, per tant, dimiteix i surt a la recerca del líder dels insubmisos.

L’altre llibre és La Morta Enamorada, peco d’insistir massa en aquest llibre, però tractant-se d’un referent de la Guia Dampyr es pot comprendre. Aquí a en Gautier se li va escapar de les mans la història i aquest fet es veu al final d’aquesta novel·leta, quan el protagonista, molts anys després d’haver seguit els consells del seu mentor (Seraphió) i haver liquidat a la seva morta amant, per poder dur una vida de capellà com cal, es lamenta de la tria que ha fet i es pregunta de què li servirà la salvació eterna si no pot fruir del record de l’amor de la seva estimada: “L’amor de déu no va ser suficient per substituir el seu...”

En resum, necessitar un grapat d’idees clares per entendre el sistema i la correlació de forces actuals, implica no reflexionar-hi gaire i, sobretot, no posar-les a prova. Pot ser que no aguantin i ens portin a escenaris contraris...

Torna a sortir la idea de The Matrix, oi?