Set

Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment i ingènua- com infinit. [conversa al Dry Martini, BCN, gener de 1993]

Crec que el pitjor que ens pot passar és que ens resignem a viure normalment, és a dir, com si cada dia no fos l’últim (correspondència epistolar de la EOCS, febrer de 1993]

No va ser fins aquell moment que se’n va adonar. I no perquè se n’amagués. Però a ella mai li va cridar l’atenció el seu noctambulisme, “treballa massa” pensava quan, neguitós, el veia aixecar-se de nit i passejar amunt i avall de la casa. “Relaxa’t amor meu “ li xiuxiuejava a cau d’orella, passant-li els dits pel pols, entendrida per la seva envermellida mirada.

Ja s’havia acostumat a que mengés poc –si segueixes així, t’aprimaràs—però, no tan sols no s’aprimava sinó que conservava inalterada la seva esvelta silueta, l’encaix dels seus músculs i la finor de la pell. Res d’allò responia al que ella considerava un descuit de la dieta.

Fins i tot l’havia inscrit en una assegurança mèdica i insistia en que anés al dentista –t’ho has de fer mirar—li deia com si res mirant de reüll la sang que tenyia de vegades aquelles dents tan blanques...

Va ser en aquell moment que ho va entendre tot, just quan, per primer cop, aquella tristor perenne, aquell desencant absolut va deixar pas a la llum d’una mirada assedegada...

Sempre li havia semblat un home trist. Trist i elegant, l’harmonia del gest li donava un aire finament trencadís i, alhora, potentment eròtic. Vestia sempre fosc i a ella li agradava perquè encara el feia més alt i esvelt del que ja era, la negror dels seus ulls la pertorbava i, penetrada per la seva mirada, es sentia bategar el cor i córrer la sang pel coll. Així, feliç, ell li somreia i li resseguia amb els dits, molt suaument, les venes... ella es deixava fer..., pensava que la desitjava...

Tot just aixecar la mirada del dit on es desprenia la gota de sang va saber allò que no gosava nomenar però que coneixia des de la foscor dels temps. Entendrida, li va acostar a la boca i amb la mirada li va respondre que no es preocupés, que ho fes, que fos feliç, que begués...

__________________________________________________
Aquest conte el vaig escriure al febrer de 1993, l’he trobat regirant papers...